Nous canvis...

Com alguns ja sabreu, s'anuncien canvis. I canvis respectables.

Després de gairebé tres anys passats al Líban me'n torno cap a Roma, on m'espera un any força intens, ja que allà hi rebré l'ordenació sacerdotal (prèvia ordenació diaconal, és clar).

Per saber què vindrà després caldrà esperar una mica. Però per ara ja anuncio que el bloc on he anat explicant les coses del Líban perdrà la seva raó de ser actualitzat (per ara espero que no perdi també la raó d'existir...). O sigui que suposo que quan hi hagi coses a explicar ho faré aquí...

Així doncs, el 13 de novembre em trobareu a la basílica de Sant'Eugenio, a Roma, per a l'ordenació diaconal; i el 14 de maig, al mateix lloc, per a l'ordenació sacerdotal.

Canvi de plans...

Com alguns ja sabreu, ara ja no estic a Roma... des de l'octubre (del 2007) estic vivint a Beirut, la capital del Líban per als que van fluixos en geografia.

Per a mi ha estat una descoberta total. Es tracta d'un país molt interessant per diverses raons; la més sorprenent és la barreja que s'hi pot trobar: de races, de religions, d'orígens... La vida aquí és un repte i un model en el què els veïns poden mirar-se. La llàstima és que des de fa uns quants anys (massa...) no acaba de trobar la manera d'organitzar-se políticament per gestionar aquesta barreja, tot i que la "societat civil" va sovint per davant de la política.

El Líban disposa d'unes condicions naturals que l'haurien de permetre ser un país desenvolupat amb un atractiu (també turístic) molt fort per a molts europeus amb ganes de conèixer els orígens de la seva cultura. Per aquí hi ha passat gairebé tothom en els últims tres mils anys, i cadascú hi ha deixat part de la seva cultura. Ara es tracta de no destruir aquesta herència.

He començat un blog on explico la meva visió del país: Coses de Beirut

Tots els camins porten a Roma

Ja es veu que les frases fetes tenen el seu sentit. El dia 30 de setembre marxo cap a Roma, on estaré uns quants dies estudiant... poden ser dos o tres anys, o ves a saber!!!

Per ara l'única cosa que us puc dir és quan i com marxo, però no en sé res ni del quan ni el com tornaré...

Temps al temps. I per si algun dia us recordeu de mi, ja sabeu...

Més cuina...

 
Aquesta vegada la foto és d'una convivència amb gent de 5è de primària fins a 2n d'eso, a Rocacorba (pels voltants de Banyoles). Per a mi és una de les poques ocasions que tinc per poder cuinar, i les aprofito de valent.
Els resultats són molt bons si fem cas del què diu la gent, però cal tenir en compte que és un públic molt agrait, ja que estan afamats després de molt esport... i s'ho mengen tot!!! 

Una butifarra al Matagalls

 
La muntanya té un encant difícil de trobar a altres indrets. Però si a això hi afegim una bona butifarra la combinació és realment impressionant. Vaig comprovar-ho fa uns dies quan (juntament amb uns 70 nanos i 15 responsables) vaig pujar al Matagalls. Feia el vent que acostuma a fer al cim, però a més feia un fred que no ens esperàvem veient com havien anat els dies anteriors.

Aquí teniu la prova gràfica. La prova gastronòmica no us la podré ensenyar, però hi ha molts testimonis!!! 

Ja estic a Igualada

El temps passa per a tothom, també per als professors. Des de fa un parell de mesos estic vivint a Igualada, i des de fa tres dies que treballo al col·legi Mestral.
És un canvi força interessant després d'haver estat 7 anys a La Farga... Ja veurem les diferències que hi ha (igualment entre Terrassa i Igualada).

L'estiu ha estat de molt profit ja que he pogut fer una escapadeta (amb 50 nois de 14 a 19 anys) a Colònia per participar de la Jornada Mundial de la Juventut. La veritat és que ha estat una experiència impressionant. Més d'un milió de joves ocupant la ciutat, cantant, saludant-se, intercanviant records... sense cap incident, sense problemes, amb alegria i bon humor malgrat alguns problemes organitzatius bastant impropis dels alemanys.



Si teniu l'oportunitat de participar a la propera edició (que per cert serà l'any 2008, a Sidney) us ho recomano vivament.

Ferran Canet

Habemus Papam!!!

Com qualsevol cristià m'ha alegrat de la gran notícia del dia 19 d'abril. Ja tenim Sant Pare!!!

Com que no tenia candidat no m'he emportat cap sorpresa... el meu candidat era el que volgués l'Esperit Sant. Sí, sense cap mena de dubte l'Església és guiada per l'Esperit Sant. Si no, com s'explica tot plegat?

Si intentéssim trobar una explicació des d'una perspectiva buida de fe ens trobaríem davant d'una tasca impossible. Quin sentit pot tenir que una persona de 78 anys rebi l'encàrrec de dirigir una institució escampada per tot el món amb més de 1.000 milions de membres?

No hi ha més explicacions. Es pot creure (evidentment) que no és veritat, però no es pot intentar entendre des d'una altra perspectiva. Per això sorprèn que hi hagi periodistes que nitentin explicar-nos els esdeveniments d'aquests últims dies des d'una perspectiva únicament humana: és inútil!!! Perdeu el temps.

Però encara hi poden haver actituds més inútils, com la del sr. Llamazares; des d'una postura situada a "l'esquerra" del mapa polític ens intenta donar lliçons de teologia, d'interpretació de la tasca de l'Esperit Sant. Si ho fa (sic) des del punt de vista del creient no té cap sentit dir el que ha dit, i si ho fa des del punt de vista del radical, quin sentit té dedicar temps a l'elecció del nou Papa???

Només em queda una reflexió per a tota aquella gent que porta anys dedicant-se a l'Església i que havia arribat a pensar que l'Església podia "patir" un canvi total del seu contingut doctrinal: si creus, ha arribat el moment d'obrir els ulls, abaixar el cap i descobrir, amb dolor, que el camí era l'equivocat. No passa res, pitjor estava Pere, i va acabar força bé, no?